Viatge al passat

Vaig escriure aquesta columna diumenge passat. Era un dels meus dies de festa i el vaig aprofitar per revisar el catàleg de Netflix, el qual necessita una neteja important... Vaig acabar cometent l’error de clicar en aquesta nova opció de sorprèn-me, obviant que, si bé les sorpreses poden ser positives, també poden ser negatives. Viatge al futur 1, Viatge al futur 2, seguida per un encara més apassionant Viatge al futur 3. Tres films que no s’aguantaven en aquella època i que el temps ha desgastat encara més omplint-los de caspa. Així i tot em vaig veure obligat a empassar-me’ls perquè, després d’acabar la primera, Netflix et dona pocs segons abans de reproduir la següent recomanació. Un impàs durant el qual et desesperes buscant el comandament, que ha quedat a la taula de la cuina, per aturar la tortura. Quan trobés el botí, ja és massa tard, perquè t’adones que la contraproposta a seguir revivint els anys universitaris dels teus pares passa per estar dues hores revisant totes les categories del catàleg de Netflix, HBO i qualsevol altre plataforma per intentar trobar una millor opció. Així que, al final, un acaba dient: “Som-hi Doc.”

Suposo que devia ser coincidència o pura màgia del destí que en el mateix moment en el qual acabava la tortura particular –no s’ofenguin els que van créixer de la mà del Delorean i de KITT– aparagués al web del Diari la notícia que Josep Maria Cabanés s’havia imposat a les primàries de Liberals. Una victòria per la mínima i amb èpica: per només un vot, destronant Judith Pallarés, qui, conjuntament amb Jordi Gallardo, va accelerar fins a tal punt la crisi de la formació blava que Liberals ha acabat fent un viatje al passat. “Qualsevol temps passat és millor”, diu irònicament Ortega y Gasset a La rebel·lió de les masses. Però diumenge em va demostrar que el temps passa factura a tothom, també al Delorean, que ara, amb prou feines, agafaria els 60 quilòmetres per hora.