El sentit comú

El sentit comú hauria de ser el més comú dels sentits, i a Andorra malauradament hem perdut el nord. El Govern andorrà hauria de ser el garant del benestar de la seva població, el Consell General hauria de garantir que la població andorrana gaudeixi de les garanties necessàries en matèria d’habitatge, educació, qualitat de vida, i això preveu l’habitatge digne i a un preu assequible, uns salaris adaptats al nivell de vida del país, unes pensions que no obliguin les persones després d’haver treballat tota la vida a viure de la caritat dels seus fills, o a emigrar sota la impossibilitat de poder pagar un lloguer, o condemnar el nostre jovent a eternitzar-se a casa dels seus pares amb uns salaris per sota del preu d’un habitatge de lloguer, i en cas de tenir la valentia d’atrevir-se a comprar un immoble, hipotecant-se ells, els seus fills i fins i tot els seus nets, en un mercat especulatiu sense pietat ni misericòrdia, en benefici de quatre especuladors la major part de vegades vinguts de fora a aprofitar-se d’un sistema tributari pensat i dissenyat perquè les grans fortunes en surtin beneficiades, en detriment de la classe mitjana andorrana, sobretot de la classe treballadora i d’uns pensionistes que amb unes pensions mitjanes de 650 euros el que com a molt poden aspirar és a llogar una plaça de garatge. Quant a la resta de treballadors, a viure a partir de Coll de Nargó. Però per al nostre Govern, Andorra va bé, i d’això sí que no en tenen cap dubte, i és que mentre hi hagi rucs hi haurà gent que anirà a cavall, però, això sí, pel bé del país. Tota societat moderna ha de tenir uns mínims objectius de convivència, tota societat moderna ha de tenir uns mínims objectius de benestar col·lectiu, amb clares connotacions de benestar, de solidaritat, que s’allunyi de la precarietat social i laboral dels seus membres, sobretot dels més vulnerables i desemparats. Alguns hi deixaran de guanyar, però mai hi perdran.