Una història de lluita (III)

Hem arribat al punt en què ens cal definir la cultura i la identitat de la discapacitat de manera adaptada si volem entendre les diferents realitats que viuen les persones concernides, ja que si prenem les dues figures emblemàtiques de la discapacitat com poden ser les persones trisòmiques i paraplègiques, no són suficients per definir la globalitat, la diversitat i la complexitat que representa la discapacitat. Per tant, constitueix una discapacitat tota limitació d’activitat o restricció de la participació a la vida en societat per a la persona a causa de qualsevol tipus de barrera que impedeixi la seva inclusió degut a la seva alteració substancial, durable o definitiva, d’una o diverses funcions físiques, sensorials, cognitives o psíquiques, així com una pluridiscapacitat o un trastorn invalidant.

Tot i això es considera que les persones discapacitades constitueixen un grup social amb contorns imprecisos i que és una qüestió subjectiva i individual, ja que cada discapacitat representa una percepció i una vivència diferent segons l’individu concernit. Aquesta manera de percebre la discapacitat insisteix en una visió que va més enllà i que integra la reducció o l’agreujament dels diferents tipus de discapacitat tenint en compte factors com els ambientals i contextuals, permetent en molts casos amb una adaptació dels tractaments i dels ajuts adequats una evolució de la discapacitat diríem positiva. Ara bé, l’especificació de discapacitat segueix persistint amb una confrontació constant, no solament entre els àmbits mèdic i social, sinó també entre les nocions del que seria normal o del que seria patològic.

La nostra manera de percebre la discapacitat no s’ hauria de resumir únicament amb les informacions, els pensaments, les conclusions de les diferents institucions i organitzacions, també caldria crear una relació entre les persones amb una discapacitat i persones sense cap mena discapacitat.