Posicionar-se o morir

Andorra viu en un moment de posicionament forçós. És difícil, en termes generals, mantenir-se aliè o neutral en relació amb els conflictes que sorgeixen en moments de polarització. El món s’encamina cada cop més cap a un totum revolutum on garantir drets fonamentals, drets que ja donàvem per adquirits, serà una lluita constant. Hi ha maneres de fer política que el que busquen és l’agitació com una eina per fer que la ciutadania s’acceleri. Que tot sigui ràpid i que duri poc. Es volen cremar les naus com qui es fuma un paquet de tabac quan espera notícies d’hisenda. Tot ràpid i curt. Fàcil i al peu, que dirien en el futbol. Per això, en temps d’agitació, molta reflexió. Però, sobretot, en temps de polarització, molt tornar als orígens. Per aquest motiu crec que no es pot menystenir el posicionament de Jean-Luc Mélenchon amb relació a l’avortament. Andorra s’haurà d’acostumar a viure en una realitat en què s’haurà de mullar i, per això, crec que la nova situació s’ha de veure com una oportunitat perquè Andorra obri el debat de manera tranquil·la i reflexiva, pensant cap a on ha d’encaminar-se en un futur.

Fins ara el debat es basava en el fet que si Andorra feia el pas en aquesta direcció, en la defensa d’un dret fonamental de les dones, seria el Copríncep episcopal qui es podria veure obligat a abdicar. Ara bé, no s’havia posat sobre la taula que el fet de no avançar en aquesta direcció, el fet de mantenir-se ancorada en el passat, potser forçaria el Copríncep francès a haver de deixar el càrrec. En qualsevol cas, el debat no crec que s’hagi de basar en quin dels dos coprínceps es podria veure forçat a renunciar al seu paper institucional, sinó si Andorra vol ser un Estat on es persegueix l’avortament, si vol ser un Estat on les dones no tenen els drets fonamentals garantits. Per molt que ens vulguin agitats i nerviosos, no oblidem que el debat sobre l’avortament només va, encara que pugui sorprendre, sobre l’avortament.