Una història de lluita (IV)

El fet que les persones amb discapacitat es puguin reunir al voltant de la seva experiència subjectiva dona pas al fet que es reuneixin al voltant de l’experiència social que totes elles comparteixen i que no és altra que l’exclusió social, i per poder transformar una experiència única en una experiència comuna s’ha de fer en dues etapes: primer es fa a través d’una socialització i una politització passant després a una objectivació real d’aquesta experiència.

L’objectivació marca una diferència entre la subjectivitat de l’experiència única i l’experiència comuna i gràcies a aquesta objectivació, la discapacitat se separa de l’individu per representar una realitat social, política i objectiva i no tractar la incapacitat de l’individu per adaptar-se a la societat, sinó més aviat de la incapacitat de la societat per incloure’ls a ells. Això permet a les persones amb discapacitat alliberar-se de la responsabilitat de la seva discapacitat i esdevenir els principals actors polítics amb l’aspiració de poder canviar la societat.

La societat té molta influència sobre la creació de la identitat de la discapacitat, ja que no estan degudament incloses tant en els aspectes morals com els materials i no solament pateixen discriminacions constantment, sinó que també han de patir i conviure amb la manca d’infraestructures adaptades a la seva situació.

Segons un estudi de la Comissió Europea, el 85% de l’opinió pública europea creu que l’accés als transports per a les persones amb una diversitat funcional és difícil i el 59% de les persones enquestades pensen que l’accés de les persones cegues a l’escola i a les universitats és també molt complicat.

En comptes de parlar de “persones discapacitades” potser seria preferible parlar de “persones discapacitades per la societat”, ja que l’exclusió i l’estigmatització de la mateixa societat té una total implicació en la seva vida i en la seva inclusió.