Optimisme i habitatge

Una de les enquestes periòdiques que fa l’Observatori social andorrà revela que gairebé un 10% de la població, concretament un 9,6%, pateix una sobrecàrrega en els costos de l’habitatge, és a dir, uns 7.000 ciutadans tenen unes despeses relacionades amb la llar (aigua, llum, lloguer, préstec hipotecari, comunitat…), superiors al 40% dels seus ingressos, cosa que fa que arribar a final de mes sigui impossible. Siguem optimistes. Aquesta setmana ha arribat la notícia de la presentació d’un possible grup polític nou que té com a objectiu fer-se ressò dels neguits dels ciutadans i incloure’ls en el seu full de ruta, ja hi poden posar la dificultat ja no, d’obtenir un habitatge, sinó també de poder mantenir-lo. Seguint amb la vena optimista, des del Govern s’ha fet una crida als comuns i als propietaris de ter-renys que els cedeixin per poder construir habitatges d’ús social. Potser s’inspiren en la HDB (Housing and Developement Board) que es va establir a la dècada dels 60 a Singapur amb l’objectiu de proporcionar una llar digna, de baix cost i de qualitat, i on 10 anys després la meitat de la població ja vivia en un d’aquests pisos. Continuant pujada a l’ona optimista, l’Institut Nacional d’Habitatge, a qui per cert s’està girant molta feina, amb l’objectiu de voler crear una borsa pública de pisos buits, va proposar, el mes d’abril passat, d’identificar-los i investigar per quina raó ho estan. A hores d’ara ja en deuen tenir l’entrellat! I amb optimisme, pensava que des que som un país com els altres i paguem impostos, en fer la declaració de l’IRPF, com qualsevol de nosaltres, imaginava que si tens propietats, les declaraves, i si les tens llogades o no, perquè en principi n’has de declarar el benefici. I ara, des d’una perspectiva més realista, algú em pot explicar com fer que, amb tanta bona voluntat de totes parts, el fet de poder trobar un habitatge de lloguer que puguis pagar s’ha convertit, com deia Aristòtil, en una entelèquia?