Una història de lluita (VI)

Si tornem a l’edat mitjana constatem que les malformacions i les deformitats eren considerades com un càstig de Déu, una sanció contra els pecats comesos per la mateixa persona afectada o els seus familiars més directes, la discapacitat els permetia compensar pecats comesos i en el cas que una mare donés a llum una criatura amb alguna discapacitat generalment era considerada com la responsable directa.

Però què hi ha d’aquesta culpabilitat avui dia? Ha desaparegut aquesta visió?

Comencem parlant de les persones que pateixen la síndrome del salvador, un trastorn psicològic que tracta amb excessiva empatia i amb excés la necessitat compulsiva d’ajudar en totes les circumstàncies, encara que sovint el salvador o la salvadora tingui intencions altruistes aquesta síndrome amaga una necessitat de constant gratitud que no beneficia realment, i en el cas que estem tractant la persona amb discapacitat és la víctima d’aquesta síndrome ja que la realitat es tradueix en un sentiment de pietat i de caritat que al final només ajuda la persona que ho transmet, i encara que aquest desig d’ajudar faci optimista la persona concernida, idealitzant erròniament la capacitat de la persona en situació de discapacitat per poder afrontar les seves dificultats, finalment aquesta visió imaginària del salvador o salvadora es tradueix en una ajuda totalment inútil per a la persona que pateix la discapacitat.

Si he volgut començar parlant de les persones amb la síndrome del salvador és precisament perquè la mateixa culpabilitat que pateix la pròpia família envers la persona amb discapacitat el comportament sociològic i la visió de la pietat com un camí just i honorable fa que moltes vegades vegin en aquest salvador o salvadora la millor opció per ajudar la persona amb discapacitat tot negant-se a veure la millor opció per donar les eines pertinents a la persona per optar a tenir una vida al més autònoma possible.