Davant del foc, tot a punt?

Durant aquest mes de calor inhabitual, mentre els boscos d’Europa cremaven pels quatre costats, no he pogut estar-me de pensar en els nostres boscos, els que cobreixen les nostres muntanyes. La veritat és que, per sort, no me n’ha tocat viure cap d’extrem, de foc, a Andorra.

Recordo el primer. Era jove i feia poc que havia començat a treballar de mestre, no recordo si era a Ransol o a Ordino. Em van venir a buscar a casa perquè el cònsol havia cridat el sometent. La mare els va dir que així que arribaria m’ho diria. En aquella època no hi havia telèfon mòbil i tot i que se m’hauria pogut trobar a l’escola, no hauria estat possible deixar anar la mainada fins a l’hora de plegar.

Arribat a Encamp i assabentat dels fets, em vaig presentar a Casa Comuna:

―Quina sort que has tingut, podrit! Els qui hi han anat aquesta tarda han fet tan bona feina que ja l’han apagat. S’han muntat equips de vigilància per mirar que no revifi durant la nit. Però si demà al matí veiessis fum, passa.

L’endemà el foc estava apagat.

Molts anys més tard, quan es va encendre el bosc per sobre de la canal de la Fita, pujant cap a Rep, no era a Andorra. En tornar només vaig poder ressentir la tristesa que provoca un bosc cremat. Sembla que aquell dia va haver-hi sort i la pluja el va ajudar a apagar.

Sempre que passen llargues temporades sense ploure ―com és el cas―, sempre que fa molta calor, no puc no pensar en què passaria a Andorra si mai s’hi iniciés un foc. No em puc treure del cap un film vist fa molts anys ―crec recordar que al cinema Valira― , es titulava: Cercle de foc i narrava les vicissituds d’un poble que quedava envoltat de flames enmig de la boscúria canadenca.

Tenim preparats els boscos per a tal possibilitat?

Tenim preparats possibles escenaris d’actuació en funció de les zones?

Segons com bufés el vent, què passaria al fons de la vall?

Se’m posa sempre la pell de gallina. Miro d’escampar la boira.