Una història de lluita (VIII)

La Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat evoca a l’article 24-1: “Els Estats Parts reconeixen el dret de les persones amb discapacitat a l’educació i amb vista de fer efectiu aquest dret sense discriminació i sobre la base de la igualtat d’oportunitats, els Estats Parts asseguraran un sistema d’educació inclusiva a tots els nivells així com l’ensenyament al llarg de la vida”.

A l’àmbit escolar encara ens trobem el sistema especialitzat per a nens amb discapacitat amb un ritme adaptat a les seves capacitats però posar nens a classes especialitzades és segregar i no incloure, ja que aquests nens no tindran mai l’ocasió de estar en contacte amb nens no discapacitats donant pas a la estigmatització.

Si el model escollit és l’escola ordinària aquí la mestra o el mestre hi tindrà un paper primordial per a la seva inclusió, assegurant-se que el nen o la nena amb discapacitat no sigui assetjat o discriminat pels altres nens; des del punt de vista educatiu, la nena o el nen amb discapacitat necessita estar envoltat, no només d’alumnes que es preocupin per ells, sinó també d’alumnes que gaudeixin aprenent i estiguin motivats per l’aprenentatge, cosa que beneficiarà a l’hora de la socialització i la comunicació.

L’educació té un paper determinant i és la base essencial per poder vehicular la inclusió de les persones amb discapacitat, si des d’una edat primerenca els comencem a incloure dins la societat a través de l’escola ordinària, amb els suports tan tècnics com humans, els podem donar l’oportunitat de poder assolir el màxim del seu potencial i els hi donarem les eines a l’hora de fer més fàcil el fet tan simple i humà de trobar una feina.

Tots sabem que el treball dignifica la persona, també la persona amb discapacitat, però per poder arribar a aquest punt hem de donar-los la formació justa i adequada perquè puguin tenir una oportunitat a la vida.