L'ELA s'ha emportat el Dani

Fa uns mesos vaig escoltar una entrevista a Juan Carlos Unzué, que no sabia qui era, però em va impactar el que deia i com ho deia. Esportista d’uns 55 anys, ben paregut que explicava amb un somriure i una gran serenitat com, després de gairebé un any trobant-se malament, el metge li va diagnosticar que patia ELA, malaltia neurodegenerativa que afecta les neurones, que es desgasten o moren i deixen d’enviar missatges als músculs i que no té cura. Al cap de pocs dies em trobo una coneguda i em comenta que la seva parella té ELA. Aquesta setmana l’ELA ha tornat a sonar al meu voltant i s’ha emportat el Dani i no puc deixar de pensar-hi. El vaig conèixer perquè era la parella d’una amiga d’una amiga. Sempre content amb el puro a la boca i explicant anècdotes, tal com raja. Recordo que em va fascinar, amb certa enveja, quan em va explicar que se n’anava al Dakar. No es pot dir que fóssim amics, però sempre que me’l trobava, divertit i mogut, fèiem la xerrada. I ara he sabut que no parava quiet en cap sentit, empresari, amb una forta implicació en l’associació de pagesos i amb inquietuds polítiques. Una de les darreres vegades que vam coincidir estava com trist, la xerrada va ser més llarga i més íntima. Mal d’amors. Al cap d’uns anys me’l vaig tornar a trobar i ja era el Dani de sempre, em va presentar la seva nova parella il·lusionat amb el nou fill que arribaria ben aviat. La vida continua, em va dir. D’això ja fa temps, tant que no sabia que estigués malalt. I no me’l puc treure del cap, i penso tothora en la seva filla, que no conec, ja gran però massa jove per viure la mort d’un pare. I penso en aquell fill que esperava amb tanta d’il·lusió. La mort té un gran impacte emocional perquè és una pèrdua permanent. No s’hi pot dialogar i no sé si mai arribaré a entendre-la. Sé que ja no em tornaré a trobar el Dani, però ningú no em traurà recordar el seu somriure i la seva vitalitat i que la vida, com ell deia, continua.