Civisme? Manca de civisme?

Civisme ve de civis (ciutadà), és, doncs, per definició, allò que caracteritza ciutadans capaços de conviure respectant un conjunt de normes que han adoptat com a necessàries per cohabitar sense conflicte. La més important ―al meu entendre―, en la societat moderna, no pot ser altra que el respecte de l’altre com a igual.

Fins aquí, la teoria.

Malauradament, tots sabem, perquè ho hem pogut constatar en més d’una ocasió, que no sempre és així en les nostres ciutats, els nostres pobles, les nostres comunitats. Potser per ignorància, o per voluntat expressa, no tothom respecta sempre aquestes regles mínimes que alimenten la bona entesa; inviten a una coexistència harmoniosa.

Qui no s’ha trobat, a altes hores de la matinada, que el terrabastall insistent d’un giny petardejant, al qual sembla que s’hagi retallat expressament el tub d’escapament, desperta tot el veïnat?

Qui no ha maleït més d’un cop, quan l’espant d’un ca enfurismat atansant-se a tota velocitat t’ha cegat les cames, aquella veu riallera i perdonavides que se t’adreça amb un: ―Si no fa re!?

Quantes vegades, al volant del teu vehicle, pretenent entrar en una rotonda, has constatat que són molts els conductors que no respecten les regles bàsiques que el codi de la circulació marca com a norma a seguir i s’obliden que la prioritat és de qui arriba el primer i no de per quina via se circula?

La llista es podria anar allargant: sabates damunt del seient on t’hauria agradat seure; escopinades sobre el banc on pretenies descansar; brossa espargida per tot l’espai públic on havies decidit anar a dinar amb la família...

És evident que quelcom falla en les nostres societats que anomenem avançades i que potser ho són menys del que volem creure.

O potser el que evidencien totes aquestes observacions i moltes altres que es podrien fer és un malestar creixent, un malviure..., una comunitat esqueixada per una desigualtat creixent.