Personatges (XX)

A mesura que ens endinsem en una crisi econòmica i social que sembla que pot ser feixuga, es fa cada vegada més evident la necessitat de comptar amb dirigents competents que, més enllà de la seva ideologia, siguin capaços de gestionar amb solvència els recursos públics.

Potser una de les millors maneres de mesurar la vàlua d’un polític que ha de decidir qüestions que afecten tota la societat és preguntar-se si aquella persona tindria o ja ha tingut projecció professional en la seva vida privada. Dit altrament, si fora de l’esfera política tindria o no problemes per guanyar-se la vida amb un sou semblant o superior al que rep com a polític.

Pressuposant l’honradesa de tots ells, que en algun cas ja és molt suposar, i no em refereixo a cap país específicament, el que succeeix és que qui sap que fora de la vida política l’espera el no-res dedicarà exclusivament els seus esforços a mantenir com sigui el seu estatus perquè per a ell el sou públic és, amb diferència, el màxim a què pot aspirar.

Un exemple extrem va ser el cas d’aquell alcalde d’una població important de la conurbació urbana de Barcelona que, després de ser condemnat per corrupció, va tornar al seu lloc de treball com a... uixer del museu local.

Però és que a més a més, els incompetents que viuen de la política tendeixen a rodejar-se per llei natural d’assessors i caps de gabinet encara més inútils que ells, provocant tot plegat un desori que només pot derivar en decisions absurdes i com a poc, inútils. Voltaire ja deia que la idiotesa és una malaltia extraordinària, perquè no és el malalt qui la pateix sinó els altres.

Això sense comptar que amb la inevitable parafernàlia que envolta el poder la supèrbia no triga a manifestar-se. Maquiavel ja tenia clar que la naturalesa dels homes superbs és mostrar-se insolents en la prosperitat i abjectes en l’adversitat. I si afegim a la supèrbia la ineptitud, el desastre està servit.