Tercer pagador

La polèmica de la setmana no ha estat altra que la del tercer pagador. És indiscutible que una mesura com aquesta és un benefici per als usuaris de la sanitat. No hi ha ningú que pugui discutir que haver d’avançar els diners és pitjor que només haver de pagar la part que et correspon. És cert que el sistema actual ens ajuda a ser conscients del cost que té la sanitat. Ser conscients que cal fer un bon ús dels serveis sent responsables, però de nou ens trobem en un punt on l’Estat tracta la societat com si encara fos menor d’edat. A més, és evident que, en la proposta d’acord del Consell General, es fa referència a les proves encomanades per part d’un professional de la sanitat (no és tan clar que en el text s’especifiqui que la mesura sigui generalitzada per a tota la població, tot i que no cal entrar en debats jurídics estèrils). El que més em va sorprendre, però, són les poques ganes del ministre de Salut, Albert Font, de presentar el tercer pagador. És públic i notori que Font no era partidari d’aquest sistema. Ja se n’havia referit quan era president de la CASS. De fet, el mes de maig, quan Font ja era ministre, va asseverar que “aplicar la figura del tercer pagador urbi et orbi seria una prestació de confort”. En aquelles mateixes dates, fonts del Govern asseguraven que “s’està treballant en la línia per revisar la política del tercer pagador que ja s’aplica en alguns casos” i veure si es pot arribar a ampliar, però sempre tenint en compte que “només s’aplicarà a aquelles persones que ho necessitin”. Davant la situació, i tenint en compte que portem setmanes parlant dels LECS per a qüestions com l’habitatge, no es podria haver afinat una mica més qui realment necessita aquest ajut perquè accedir a la sanitat no sigui una limitació? I el segon dubte que em sorgeix: tenint en compte que el ministre Font és contrari a aquesta mesura, aquest tercer pagador no haurà estat una solució per sortir del pas amb un ull posat a les eleccions?