Una lliçó d'economia

Fa unes setmanes vaig llegir aquest article d’Alejandro Nieto: “Warner Bros ha decidit cancel·lar la pel·lícula Batgirl, una lliçó.”

Intueixo que no ha estat una decisió fàcil, perquè la productora ja portava gastats 90 milions de dòlars en el projecte i estava gairebé acabat.

L’estrena estava prevista a HBO i, per tant, els costos de distribució no són importants. Però encara queden despeses pendents de suportar i la cancel·lació els permet recuperar part d’allò gastat per deduccions fiscals d’ingressos previstos i no realitzats.

Aquest cas ens dona una gran lliçó. Hi ha uns quants conceptes fonamentals en economia que si s’entenguessin bé millorarien la vida en el dia a dia, i un és el del cost enfonsat, uns diners gastats i que no es recuperaran. Warner ha fet càlculs. Ja ha gastat 90 milions d’euros, però si continua amb el projecte, encara que la distribució sigui barata, en gastarà més. I si les previsions diuen que no recuperaran aquest extra de despesa el millor és cancel·lar el projecte.

Moltes vegades al nostre dia a dia tenim costos enfonsats. Però pensem que és una inversió. Anem al cinema i en començar la pel·lícula ens adonem que és molt dolenta. La decisió lògica és deixar de perdre el temps i anar-nos-en, però moltes vegades ens hi quedem perquè ja s’ha pagat l’entrada i cal aprofitar aquesta inversió. Doncs no, no era una inversió, era una despesa, un cost enfonsat. Els diners s’han perdut ja, independentment de si ens quedem fins al final o marxem. Quedar-se maximitzarà la satisfacció? No. El millor és anar-se’n.

Davant del missatge de la intuïció que indica que “he invertit molt en això i cal seguir” cal aturar-se i pensar fredament si realment és una inversió. Una inversió implica un retorn futur i aquest retorn ha de ser més gran que el gastat per tenir sentit. Per tant, hem de determinar si és una inversió o un cost enfonsat, i si és el segon, deixar-ho caure, s’hagi gastat allò que s’hagi gastat.