Sortir de caça

El cap de setmana passat es va donar per acabada la setmana de la caça. En total es van abatre el 85% dels isards permesos. Arran d’aquesta notícia em va venir al cap que l’expressió “sortir de caça” acostuma a no agradar-me en qualsevol sentit on s’apliqui. És d’aquelles expresions que envelleixen malament. Com el padrí Jaume, que hi és però ja no s’aguanta per enlloc.

Tampoc s’aguanta per enlloc aquelles afirmacions com les que va fer el senyor Josep Maria Cabanes, en tant que president de la Federació Andorrana de Caça i Pesca: “Cada cop hi ha més dones que cacen, i fins i tot alguna ha capturat un exemplar”. Estaria bé fer una anàlisi detallada de l’oració perquè si bé es comença sent algú que posa en valor el canvi dels rols de gènere i lluita en contra l’estigmatització que podria suposar que una dona empunyés una arma, quan ens acostem al punt i final acabem presenciant un d’aquells “aliats” de la causa feminista que volen creure en ella, però el seu cos la rebutja. Entrem al detall. “Cada cop hi ha més dones que cacen”; defensor de la causa. “Fins i tot alguna ha capturat un exemplar”, “aliat” de la causa que no es creu això de la igualtat de gènere.

Ho he dit una i una altre vegada. No soc partidari d’haver d’agafar cap bandera i agitar-la al capdavant d’un escenari perquè tothom sàpiga les causes que defenso. Crec que, si una cosa bona té Andorra, és la discreció. Però no podem caure en la trampa del “ja no es pot dir res”, perquè si certament ara som més sensibles a aquests comentaris que grinyolen per totes bandes o si ens alarmem més quan veiem posicionaments anacrònics, només ho fem perquè encara avui en dia hi ha qui no veu que una dona pot afinar tant la punteria com qualsevol home.

Què pensarien Kim Rhode, Marina Logvinenko o Maria Grozdeva? Entre les tres sumen fins a trenta medalles olímpiques. Totes, en la modalitat de tir.