Frenar la inflació

Fa uns mesos Govern va planificar i implementar algunes mesures amb l’objectiu de millorar el poder adquisitiu de la ciutadania i ajudar a fer front a la situació inflacionista. Entre altres, i per només citar les més importants, es va establir l’augment del salari mínim fins als 1.200 euros, l’augment d’un 3,3% de tots els salaris compresos entre el salari mínim i el salari mitjà, la flexibilització dels ajuts a l’habitatge i dels ajuts a l’estudi, la creació d’un pla Renova especial per a l’estalvi energètic o la gratuïtat del transport públic. No obstant això, i tenint en compte l’evolució de la inflació, aquestes mesures resulten ser molt insuficients i hauria calgut revisar-les menys d’un mes després d’haver-les promulgat (per no dir pocs dies després). No dic pas que no hagin servit de res, tot el contrari, ja que han complert el seu objectiu i han ajudat a pal·liar en part aquesta tendència inflacionista que patim tots des de fa mesos, però la pujada del cost de la vida ha resultat molt més important que l’ajuda proporcionada. En efecte, només sumant el preu del carburant, de l’augment de les hipoteques bancàries (l’euríbor a un any ha passat de ser negatiu a tenir un índex de 2,3% en poc més de sis mesos), del lloguer en cas que s’hagi establert un nou contracte de cinc anys, de l’alimentació i de molts altres productes bàsics i necessaris fa que l’augment dels salaris i l’establiment d’alguns ajuts puguin semblar derisoris per a moltes famílies. I el que no hauria de passar mai està passant, ja que les persones en situacions econòmiques més precàries han de començar a prioritzar les despeses: menjaré carn i fruita aquesta setmana o poso benzina al cotxe per poder anar a treballar i acompanyar/buscar els fills a l’escola?; apunto el fill a alguna activitat extraescolar o he d’estalviar per poder fer front a l’augment de la hipoteca? Dues preguntes, de moltes altres, que ningú no hauria de plantejar-se mai en un Estat teòricament del benestar.