El campi qui pugui fa por?

L’altra setmana, dos governadors americans van omplir busos de migrants forçant-los a anar vers Estats governats per demòcrates. Volia ser una mesura de pressió política. Això va passar a la ―conside-rada― democràcia més gran del món, que zela pels drets humans arreu del planeta. Vergonyós! Infamant! Una prova més que el que esdevé a l’altre costat de l’Atlàntic des que Trump va ocupar la presidència hauria de preocupar els europeus vistos els lligams amb la potència nord-americana. Les polítiques neoliberals sorgides als anys 80 i 90 del segle XX ―i que roma-nen― han portat a un afebliment dels Estats, a un enfor- timent de les grans multinacionals, a una deslocalització industrial i a l’empobriment d’una gran part de la població. Els canvis en el món de la comunicació han fet planetàries informació i desinformació. No hi ha distàncies i la gent es mou, com sempre, per anar vers zones on es considera que es viu millor. Les mentalitats, però, no muden mai al ritme de les descobertes i dels canvis que provoquen. Com podrien? No disposen ni d’informació ni de formació bàsiques per poder entreveure l’abast previsible de qualsevol descobriment i, d’ordinari, cal un temps raonable per poder adaptar-se als canvis. Sabut és: tot canvi genera tensions, conflictes, enfrontaments que acaben en guerres o revolucions si les parts enfrontades no es mostren suficientment capaces d’empatia i voluntat per arribar a una entesa. I ara vivim moments de grans canvis... S’estan obrint horitzons impensables en els camps més impensables. També s’està anant vers una governança cada cop més global que no s’entén ni s’acaba de formalitzar. El campi qui pugui fa por, i la reacció és un intent d’aïllar-se en el passat quan la marxa enrere és impossible. No ens deixem seduir pels fantasmes. Seria Andorra la d’avui sense l’aportació dels migrants que s’hi van instal·lar, van fer-la seva? Certament, no. Ni tots els errors són seus.