Son Goku sempre torna

ots els que estem entre els trenta i els quaranta, i no només nosaltres, evidentment, sabem que el bo d’en Son Goku ha mort més vegades per salvar la humanitat que Jesucrist. En la ficció, és clar. Una ficció amb la qual molts vam créixer entre final dels vuitanta, els noranta i els primers dos mil, quan la televisió pública catalana era un referent per a nens i joves amb el canal Super3 i el 3XL. Ser referència implicava tenir i oferir un contingut atractiu, per damunt dels estàndards d’altres canals que oferien programació infantil i juvenil i, sobretot, fer-ho en la nostra llengua. De fet, quan va néixer la televisió pública catalana l’objectiu era aquest: oferir entreteniment de qualitat per a tots els públics en català, des d’informatius fins a sèries passant per cultura (amb el 33). En algun punt del camí això es va perdre i TV3 no va saber lluitar (o no va voler) amb les noves plataformes digitals, més atractives per als espectadors però de lluny amb molta menys presència del català. De fet, si busquem els motius de la caiguda de l’ús social de la llengua i la seva minsa presència als patis de les escoles, una part els trobarem en la desídia dels responsables de la televisió pública catalana, amb Vicent Sanchís al capdavant, vers les noves generacions. El processime, convertit en reality-show a TV3 les vint-i-quatre hores del dia, ho va absorbir tot, i ara en patim els mals. L’èxit recent del programa Eufòria i el renaixement del Super3 aquest octubre obre la porta de nou que els infants i joves catalanoparlants puguin gaudir d’entreteniment sense veure’s obligats a canviar de llengua. Així doncs, llarga vida a Son Goku i el Super3.