Personatges (XXI)

D’un temps ençà, una part de l’opinió publicada insisteix a estigmatitzar personatges històrics retraient aspectes de la seva vida privada que, a ulls actuals, són evidentment criticables.

Els aspectes d’aquest corrent d’opinió que sorprenen per la seva radicalitat extrema són dos: el primer, que es jutgin conductes de persones que van morir fa molts anys o fins i tot segles, amb criteris ètics i morals actuals. El segon, que es pretengui, per aquest motiu, que grans genis de la filosofia, literatura, història i de les arts passin a estar proscrits.

Recentment, s’ha proposat de no celebrar el cinquantenari de la mort de Pablo Picasso amb l’argument que va ser un misogin. Fins i tot suspenen les exposicions que amb aquest motiu estan previstes arreu. Segur que el pintor va tenir un comportament masclista. Potser caldria preguntar-se qui no en tenia als anys trenta del segle passat. Així com també és constatable que tant Benvenuto Cellini com Caravaggio van haver de fugir en estar acusats d’assassinat. I que Pablo Neruda va escriure una Oda a Stalin. I que Richard Wagner va manifestar clarament els seus sentiments antisemites. I que Thomas Mann tenia inclinacions sexuals que actualment es consideren inacceptables. I que a la fi, el mateix podríem dir de tants i tants personatges de la història de la humanitat.

Justifica això que les escultures, pintures, llibres i música dels autors esmentats hagin de desaparèixer de la nostra cultura? Quin és el límit i qui té la raó moral per delimitar-ho?

Miguel Yusti, filòsof peruà, ha plantejat encertadament aquest debat en alertar d’una curiosa contradicció: mentre es vota cada cop més per règims autoritaris i populistes, amb evidents biaixos masclistes i racistes, es jutja alhora amb una duresa incomprensible la incorrecció ètica d’autors d’altres èpoques que s’intenta vetar sense tenir en compte el context en què van crear les obres ara objecte de menyspreu.