Per un país més amable

Hi ha el costum arrelat de mirar el temps que farà, encara que sabem que no hi ha gaires opcions, com diu la cançó La vie d’Ichon, “y aura du soleil et de l’orage”, i curiosament avui i aquí, a més de 15.000 quilòmetres lluny de casa també plou. Aquí també, com a Andorra, la premsa parla de la crisi energètica, dels debats polítics, del creixement imparable de la construcció i, també, com aquí, que les notícies més llegides són les d’esports. Em crida l’atenció el fet que durant la campanya de la policia per controlar la seguretat en el transport dels escolars s’hagin detectat altres imprudències com no portar el cinturó posat o parlar pel mòbil, que creia que ja teníem superades, encara que, com aquí, el que més preocupa són les cues que es generen i que la culpa la tenen els agents de circulació, no el nombre de cotxes que es concentren en el mateix lloc i a la mateixa hora. Com aquí, la majoria de centres escolars superen durant l’horari escolar els nivells de contaminació que recomana l’OMS, l’Organització Mundial de la Salut, tot i que sabem que el greu problema de la contaminació atmosfèrica prové sobretot dels gasos que emeten els vehicles; encara que aquí, no tenen el costum de deixar el motor encès mentre esperen. També sabem que la contaminació afecta el desenvolupament cognitiu dels infants, i és que la contaminació és molt perillosa, ja no només pels seus efectes en la nostra salut, sinó perquè no es veu, i per tant no genera un sentiment de perill immediat. Recordo no fa pas gaire, a Prada Motxilla, quan els adolescents sortien a esmorzar a l’hora del pati i havien de passar entre quatre files de cotxes, dos d’aparcament i dos de circulació, i això que no ens adonàvem dels índex de contaminació de l’aire. Per sort, i malgrat les queixes que sempre generen els canvis, les ciutats s’estan tornant més amables i anem entenent que són de la gent i no dels cotxes. I perquè, tornant a la cançó, après la pluie vient le soleil.