De l'Atlàntic als Urals

Per regla general, soc, més aviat, de tarannà optimista. He de reconèixer, tanmateix, que en el moment que estic escrivint aquestes línies –18 i 19 d’octubre del 2022– la meva pensa està tenyida d’un gris tenebrós que no m’agrada gens i que per més que vulgui escombrar-lo, l’ombra obscureix un horitzó que cada cop veig més tapat.

La guerra, a Europa –vaig aprendre fa molts anys que Europa va de l’Atlàntic fins als Urals: doncs tant Ucraïna com Rússia en formen part– ha iniciat una nova escalada d’atrocitats amb nous atacs sobre tot el territori ucraïnès i l’augment de pèrdues de vides, a més de nombroses infraestructures indispensables per no morir de fred durant l’hivern que està al caure.

Com pot ser que no s’hagi après re de la barbàrie que va representar la segona guerra mundial?

Que no s’hagi tret cap lliçó de les atrocitats de fa vuitanta anys enrere?

Que tot torni a començar?

Putin, indiscutiblement, és responsable de l’agressió a Ucraïna i dels crims que s’hi perpetuen. Putin i el seu entorn. Cert. Però potser és massa fàcil negar-se a mirar tot el que no s’ha fet bé a l’altre bàndol.

Molta llibertat, molta igualtat, molta democràcia, molt estat de dret... de paraula... Si mirem de més a prop, ens cal reconèixer que, de quaranta anys ençà –des que les altes esferes van, més que intuir, que l’esfondrament del bloc dit comunista era només qüestió de temps–, s’han apoquit valors que se’ns venien com a irrenunciables, cedint pas a l’únic que avui en dia mou el món: el diner sense contrapoders; sense uns Estats –els europeus en particular– que un neoliberalisme a ultrança ha disminuït fins a extrems que no ens imaginem.

Cal preparar Andorra per a l’endemà del desastre que s’albira; per al nou món que emergirà quan les aigües retornin a la calma, intentant poder trampejar, com millor es pugui, la tempesta.

De moment, no copso, en el discurs polític, cap signe premonitori de presa de consciència.