Es pot fer més negoci?

El Govern posa en marxa el parc públic d’habitatge. Ho fa en ple 2022, a les portes ja del 2023, i quan la situació és pràcticament insostenible. Avui en dia la qüestió ja no és trobar un pis de lloguer que estigui a un preu assequible, sinó que aconseguir un pis on caure ja és una quimera. Deia Xavier Espot fa unes setmanes que la solució al problema de l’habitatge no passa només perquè el Govern construeixi o adquireixi pisos i els situï a un preu assequible. Segurament té raó, perquè no ens enganyem: la capacitat econòmica de l’Estat per construir o per arrendar és directament proporcional a la recaptació que faci el Govern. Si l’Estat no recapta, pocs pisos es podran construir, reformar o llogar. I, per tant, poca és la capacitat que té l’Estat d’afectar els preus per aquesta via. Per contra, hi ha mesures que, pel seu caràcter, poden ser tant o més útils per ajudar a fer que els treballadors tinguin un lloguer assequible i, en conseqüència, més capacitat per consumir. Per exemple, limitar el preu del lloguer segons la zona del país o la tipologia d’habitatge hauria de ser un element que, com a mínim, hauria de ser matèria d’un debat molt més profund. De fet, fa temps que em ronda pel cap un dubte: amb quins elements de la societat hem de permetre fer negoci? I si és així, fins a quin punt s’ha de prioritzar la rendibilitat al bé col·lectiu?

No poso en dubte que tirar endavant un negoci, sigui quin sigui, és quelcom que suposa un risc. Que un privat assumeix que posa els seus estalvis per intentar obtenir un rendiment. Però, no ens enganyem –i no m’agradaria caure en la demagògia barata–, aquell que pot fer negoci amb la construcció parteix d’una capacitat adquisitiva que un treballador de classe mitjana no té. Podríem parlar de materialisme històric i de Marx, però crec que paga més la pena que parlem de com hem de fer-ho per recuperar la classe mitjana que cada cop estem perdent més.