Ciència sense consciència

Devia tenir uns setze o disset anys quan em van iniciar a la dissertació. Recordo encara el tema: una frase de Rabelais extreta de la seva obra Pantagruel, “ciència sense consciència només és ruïna de l’ànima”. D’això, en fa molts anys. Reconec, tanmateix, que darrerament, sovint em torna a la ment tot el que aquell exercici em va aportar...

Uns quants anys abans, aquell mateix professor ens havia demanat d’escriure com vèiem l’any 2000. Cap dels alumnes d’aquella classe no va entreveure, tot i les nombroses visions que es van proposar, quelcom que s’assemblés, ni de lluny ni de prop, al que ha estat la revolució informàtica.

Vaig tenir la sort de poder disposar molt aviat d’un ordinador de segona mà, quan encara els preus eren més que prohibitius per a un sou de professor; així com de bons mestres iniciadors, ja que dos germans es movien en aquell món emergent. Vaig ser dels pioners a mirar d’iniciar els alumnes a la consulta de diccionaris i d’enciclopèdies que s’incorporaven a l’ordinador mitjançant un CD o, quan l’internet va arribar a les escoles, a mostrar els avantatges dels hipertextos i dels hipervincles a uns alumnes que ben aviat en van saber molt més que no pas jo.

A mesura que aquest nou espai s’ampliava amb la multifuncionalitat dels nous telèfons, que es multiplicava i s’expandia sumant àmbits, òrbites i esferes d’aplicació, el meu interès, si no va decréixer, es va anar centrant en allò que vaig creure més essencial, més útil, deixant de banda el superflu, el nociu..., que també hi és.

Per als de generacions que encara podem recordar les tertúlies de cafès i els rumors de poble que s’hi creaven i amplificaven, el que passa a les xarxes socials no ens ve de nou del tot: és la mateixa música amb més intensitat sonora. Si allò no agradava: això esparvera!

Tots sabem les mentides que van portar al Brexit. Si no sabem desxifrar-les, ja han començat les que ens han de portar al desastre!