Crisi de l'habitatge (I)

La crisi de l’habitatge té moltes dimensions. Començarem per una de les menys atractives i més complexes, la situació de la competència al sector de la construcció i com això és un factor d’encariment de l’habitatge. El sector de la construcció té accés a un mercat de materials competitiu? O per contra, ens trobem amb pocs proveïdors que fan pujar els preus? Quin efecte sobre la competència del sector ha tingut l’obertura estrangera? Han entrat empreses que han fet baixar els preus i han millorat la qualitat dels habitatges? O per contra, l’obertura ha afavorit un excés de nous intermediaris i de competència deslleial augmentant, de retruc, els preus de l’habitatge per al consumidor final? Com està afectant el preu final de l’habitatge l’excés de cost que suposa recórrer a una cadena de subcontractacions temporals? Com afecta la seguretat, el treball i la qualitat de les obres recórrer recurrentment a treballadors temporals? Hi ha un excés de regulació que encareix el cost de construir? Els criteris per atorgar concursos públics afavoreixen una competència que contingui preus i que no n’afecti la qualitat? Regular el sector serà una de les tasques més complexes. És difícil detectar i frenar abusos de posició dominant. No obstant això, quan parlem de competència, l’estratègia de l’administració ha d’anar orientada a impulsar la competitivitat de les nostres petites i mitjanes empreses (pimes). Es poden limitar les pràctiques de dúmping de grans empreses. Es pot fer un codi de la construcció més simplificat i harmonitzat. Es pot implantar un sistema de llicències simplificat per a les pimes. Es poden promoure des de l’administració programes formatius per al personal, programes d’innovació i de suport per a les empreses de la construcció. Finalment, es pot garantir la igualtat de tracte de les pimes als concursos públics, sobretot reduint la càrrega de burocràcia dels concursos.