Cent anys de solitud

Aquests dies de tardor tornant a reorganitzar per enèsima vegada la meva llibreria no m’he pogut estar de tornar a rellegir Cent anys de solitud, de l’escriptor i Premi Nobel de Literatura Gabriel García Márquez. Precisament el 21 d’octubre passat es van complir 40 anys des que l’aclamat escriptor va rebre el guardó per les seves novel·les i històries curtes en què el fantàstic i la realitat entronquen en un món ple d’imaginació i en què es reflecteix la vida i els conflictes d’un continent. Cent anys de solitud es considera precisament l’obra culminant del realisme màgic i també la que va donar pas a la seva denominació a partir de l’any 1960. Cent anys de solitud va representar un punt d’inflexió per a la seva carrera literària i va començar a desenvolupar el seu talent.

El dia que l’Acadèmia sueca el va trucar per explicar-li que havia guanyat el guardó més important de les lletres del món Gabo tenia 55 anys. Aquell matí va alterar la seva rutina diària d’escriptura i el seu fill Rodrigo García va immortalitzar aquell moment, mentre Gabo somreia en bata al jardí de casa seva d’Arabaca abraçat a la seva dona, Mercedes Barcha.

Podria semblar que aquell dia canviava la seva vida, però en realitat havia començat a fer-ho l’any 1947, quan com a periodista signava els seus primers contes i redactava centenars de cròniques per als diaris El Universal, El Heraldo i El Espectador de Colòmbia i Momento de Caracas des d’Europa, Veneçuela i els Estats Units, on hi va passar un semestre.

Aquest autor universal, protagonista i màxim exponent de l’interès del món per la literatura hispanoamericana, va contribuir de manera decisiva a la projecció de nombrosos escriptors de gran qualitat però desconeguts fins aleshores a Iberoamèrica. Va deixar escrites deu novel·les, quatre llibres de contes, tres assajos i una infinitat de cròniques periodístiques, però, quina va ser la seva millor obra?