Lleis a mitges

Malgrat que el nostre ordenament jurídic ja disposa de normes que regulen les professions sanitàries –Llei general de sanitat, del 1989; el Reglament sobre l’exercici de professions paramèdiques i parasocials, del 1980 i, de manera més general, la Llei d’exercici de professions titulades i de col·legis i associacions professionals, del 2008–, era necessària una norma que regulés els diferents aspectes inherents a l’exercici de les professions titulades de la salut i les particularitats de les professions sanitàries.

Demòcrates per Andorra havien proposat, el 2011 i el 2019, la regulació per llei de l’exercici de les professions sanitàries per coordinar els accessos, els àmbits d’actuació i les responsabilitats dels professionals sanitaris, i la setmana passada, onze anys més tard (!), aprovàvem una llei. No és exactament, però, la normativa que els professionals esperaven, ja que, malgrat tenir-ne molts d’ells d’embastades, les expectatives inicials s’han vist rebaixades perquè, en lloc d’un text que regulés les diverses formes d’exercici i normatives específiques per a cada professió, tenim una llei genèrica que ha recollit, via capítols, les diferents professions sanitàries.

Els col·legis, per un cert esgotament comprensible, van acceptar aquest tipus de llei a mitges. És el gran fracàs de la governança d’aquest Govern, de la incapacitat de consens sincer amb els diferents col·lectius. De ben segur que és millor aquest text que res, però nosaltres no renunciem a comptar amb lleis pròpies per a cada professió malgrat que el cap de Govern ens digués, amb tot el cinisme del món, que podíem haver entrat nosaltres aquestes lleis, és clar, per no ser admeses a tràmit com tantes altres –fons de reserva de la CASS i habitatges; patrimoni cultural, recerca i innovació, entre altres–.

Aquesta ha estat una legislatura de lleis a mitges, de lleis a mida, de lleis que modifiquen, via disposicions addicionals, altres textos creant confusió i inseguretat jurídica.