Una manera de pensar

És evident que els problemes en matèria d’habitatge seran l’eix central de la propera campanya electoral. De fet, una de les conseqüències d’haver desplaçat la cita electoral, des d’un punt de vista tècnic, és que el debat ja no estarà centrat en la gestió pandèmica (a menys que hi hagi un repunt de casos que obligui al retorn de la mascareta), sinó que ho estigui en la lluita del Govern contra la inflació i la pèrdua de poder adquisitiu. Si bé en la gestió de la pandèmia segurament el Govern estava molt ben cobert –i més amb un valor polític clar com era l’exministre Joan Martínez Benazet–, en matèria de poder adquisitiu segurament haurà de treballar més per assolir el consens i tapar possibles fuites d’aigua en direcció Concòrdia. Segurament, la falta d’un projecte tangible, quelcom que la ciutadania pugui veure amb els seus propis ulls, és el que necessita el Govern per cobrir aquest passiu.

L’arribada de les vacunes, el final del confinament o el retorn a la normalitat van ser elements tangibles els quals serveixen per confirmar el pensament de la ciutadania en relació amb la bona gestió pandèmica. Tanmateix, en matèria d’habitatge es fa difícil pensar això. Potser la gent pot veure pisos socials? Potser la gent pot notar un lloguer més baix? Fins i tot ens hauríem de plantejar si els increments salarials que s’han aplicat i que s’aplicaran el gener del 2023 seran suficients per acabar amb aquest sentiment generalitzat de neguit o mal­estar amb la situació econòmica del país.

Apuntava dilluns el ministre Filloy que durant la legislatura s’ha hagut de legislar molt per després poder actuar en matèria d’habitatge. És veritat. Com també ho és que la pandèmia va obligar el Govern a deixar-ho tot de banda. La qüestió és que ni els projectes de llei aprovats són elements tangibles per a la població, ni la pandèmia és ja un element present en l’imaginari col·lectiu.