Seria fantàstic

Com moltes vegades a la meva vida, ahir vaig sentir l’emoció a flor de pell. No puc dir que vaig plorar, però poc hi va faltar. Habitualment no soc d’ulls cristal·lins, però quan quelcom em perfora l’ànima, la pell se m’arronsa i el cor em batega com mai. I així ho vaig viure en el concert d’en Joan Manuel Serrat, un dels seus últims.

Quan ets petit, qualsevol cosa et pot emocionar, les bombolles de sabó o el reg que crea un arc de Sant Martí sobre la gespa. Opino que fer-se gran significa que cada vegada costa més trobar la manera de sentir-se captivat. I la música és un dels millors camins. És un llenguatge comú que no requereix traducció. Les notes i els versos penetren en l’ànima sense discriminació ni tallafocs. I si aconsegueix emocionar-te, pots gairebé tocar l’ànima amb les mans.

Res més a dir. Us deixo amb la cançó que ahir més em va commoure:

“Seria fantàstic que anés equivocat. I que el vàter no fos ocupat. Que fes un bon dia. I que ens fes bon pes. Que Sant Pere, pagant, no cantés.

Seria fantàstic que res no fos urgent. No passar mai de llarg i servir per quelcom. Anar per la vida sense compliments, nomenant les coses pel seu nom. Cobrar en espècies i sentir-se ben tractat. I pixar-se de riure i fer volar coloms.

Seria tot un detall, tot un símptoma d’urbanitat, que no perdessin sempre els mateixos. I que heretessin els desheretats.

Seria fantàstic que guanyés el millor. I que la força no fos la raó. Que s’instal·lés al barri el paradís terrenal. Que la ciència fos neutral.

Seria fantàstic no passar per l’embut. Que tot fos com és manat i ningú no manés. Que arribés el dia del sentit comú. Trobar-se com a casa a tot arreu. Poder badar sense córrer perill.

Seria fantàstic que tots fóssim fills de Déu.

Seria tot un detall i tot un gest per la teva part, que coincidíssim, et deixessis convèncer, i fossis tal com jo t’he imaginat.”