Personatges (XXIII)

En els últims mesos s’han publicat els diaris de dos magnífics escriptors que impacten per la seva cruesa i realisme. Ambdós van morir joves i tenen en comú escriure diaris íntims, sense deixar-se res al tinter i sense voler lluir-se pensant en els futurs lectors. Precisament per això tenen la virtut de que compleixen literalment amb la definició del que escriuen: són diaris perquè reflecteixen el seu dia a dia i alhora són íntims perquè expliquen el que viuen i senten en cada moment, sense amagar res.

Rafael Chirbes no va publicar els diaris en vida, sinó que en les seves últimes voluntats va nomenar un marmessor literari que era qui havia de prendre la decisió. Finalment l’editorial Anagrama els ha publicat en dos volums i, pel que sembla, no seran els últims. L’escriptor reflecteix d’una manera punyent i directe la seva vida diària, detallant les relacions sentimentals, trobades sexuals, lectures obsessives, nits d’insomni i consum desmesurat d’alcohol i de drogues. Però per sobre de tot, crida l’atenció el seu pessimisme recurrent, quasi diria que depressiu, tot i que després la realitat acabi desmentint allò que ell escriu en la intimitat.

David Vilanova va tenir una vida molt curta. Malauradament un camió el va atropellar quan anava en bicicleta per Londres, on vivia. Tenia només quaranta-cinc anys. En el seu cas, els diaris es van publicar estant ell en vida sense cap ressò mediàtic i ara s’han reeditat per L’Altra Editorial. Les mateixes paraules emprades per descriure l’obra de Chirbes serveixen per explicar el que es troba en aquesta obra. De fet, diria que tenen semblances en el fet que arrosseguen una desesperança existencial que alhora enlluerna per la seva autenticitat.

Sí, són diaris tristos, però són molt bons. En qualsevol cas, segur que tots dos se sentirien identificats amb el que va dir la gran escriptora Mercè Rodoreda: Totes les vides són tristes es visquin com es visquin.