La cultura de la pau

Amb l’arribada de Ses Majestats els Reis Mags d’Orient es donen per finalitzada les festes de Nadal. Durant aquests dies d’esbarjo entre dinars, sopars, reunions i lectures intento llegir sempre el que el Papa Francesc ens fa arribar a través del seu discurs amb motiu de les felicitacions nadalenques recordant-nos, enmig de la voràgine del consumisme d’aquests dies, que la cultura de la pau no només es construeix entre els pobles i les nacions, sinó que comença al cor de cadascun de nosaltres i per fer-nos reflexionar sobre els màrtirs ucraïnesos i també en els nombrosos conflictes en curs a diverses parts del món. La guerra i la violència són sempre un fracàs i la religió no és un mitjà que s’hagi de fer servir per alimentar conflictes, ja que l’Evangeli és sempre l’Evangeli de la pau i no es pot en nom de cap Déu declarar Santa una guerra.

Divines paraules que pel que es veu, a través dels conflicte bèl·lics que tenim actualment arreu del món, no arriben encara a qui han d’ar­ribar, o potser tenen algun dispositiu estrany instal·lat dins dels cervells que els fa veure una situació completament errònia a la que en realitat hauria de ser.

Si els nostres avantpassats, els nostres avis o totes aquelles persones que van haver de partir una guerra i una postguerra poguessin veure tot el que està passant ara crec que es posarien les mans al cap, i ens dirien que malgrat tot el que ells van haver de lluitar i patir, no va servir de res, i que estem al mateix punt de partida del desafiament i l’egoisme d’una humanitat que no pot veure més enllà del seu propi interès.

Pel que es veu l’ésser humà a força de llegir les mateixes notícies, veure diàriament les mateixes imatges denigrants i brutals a més d’escoltar atrocitats sobre el patiment de mig globus terraqüi no ha pogut assabentar-se com se’ns ha instal·lat un nou virus, un virus que ens fa tancar els ulls per negar-nos la realitat.