El nostre sistema sanitari

Marca al telèfon el 112, ara li passem el metge, el metge diu que envien una ambulància. Arriben dos bombers i un infermer que la tracten amb tendresa extrema. Després de verificar pols, saturació d’oxigen, pressió arterial... se l’enduen cap a urgències. Comença l’espera. És un constant entrar i sortir de gent, tots acaben fent el mateix, esperar. I avui dia això d’esperar no agrada, la gent es queixa. L’escriptor Albert Espinosa, a qui li van donar 23 dies de vida en diagnosticar-li càncer de pulmó, fetge i cama quan tenia tan sols 13 anys, explica que cal aprendre dels metges, que ells li van ensenyar a esperar a urgències, que seria bonic que a urgències poguéssim veure els noms de les persones, el nom de la malaltia que tenen, el nom del dolor que estan patint i entendríem perquè estem esperant. L’atén una de les administratives del servei d’urgències, ja es coneixen, no és la primera vegada que estan cadascuna a banda i banda del vidre protector. L’amabilitat, malgrat les hores que porta allà asseguda, és la seva premissa. Hi ha també un jove, és més rude, està com enfadat, encara no ha après que cal tenir més paciència, que no en treus res, d’estar enutjat. Després d’hores tornen a casa. No es torna a trobar bé, té hora amb el metge la setmana vinent. Truca al metge. El metge pot veure l’última analítica d’urgències. Cal fer un tractament urgent. Truca al centre de salut, ja la coneixen. No hi ha hores, però li fan un forat. Parles amb l’hospital per l’altre tractament. Normalment s’avisa abans però intentaran fer-li un forat. Demà a les 9. Et tornen a trucar, millor fer-ho tot al mateix lloc tot per no marejar al pacient. S’estableix una relació d’amistat entre gent que no coneixes, no en saps ni el nom, però es preocupen per donar solució al teu neguit. A l’endemà sona el telèfon de casa, és la doctora per demanar com es troba. L’Albert també diu que se n’aprèn molt, de la vida als hospitals. Jo només en puc dir gràcies.