Habitatges per als estrangers

Som tots molt conscients de la problemàtica de l’habitatge que estem patint, que no millora tot i la situació excepcional actual de la construcció. Si els residents andorrans que estan en règim de lloguer poguessin adquirir un habitatge de compra, potser augmentaria el nombre de pisos de lloguer al mercat. Ara bé, el preu dels pisos nous no està a l’abast de la majoria de les famílies treballadores del país i els habitatges són adquirits per estrangers amb major poder adquisitiu, i no sempre amb la finalitat de viure-hi. Aquesta situació no és exclusiva d’Andorra. Cada país intenta resoldre la problemàtica com pot.

Al Canadà han optat per aprovar una llei que prohibeix la compra d’habitatges per estrangers no residents durant dos anys amb l’esperança de fer baixar el preu dels pisos, després de nombroses operacions d’especulació immobiliària en mans d’inversors forans. La llei –que conté excepcions que caldria analitzar– pretén resoldre la manca de pisos al país per a la població autòctona. Dinamarca exigeix un mínim d’anys de residència al país, abans de poder adquirir un habitatge (cinc anys en el cas de Copenhaguen), condició que es va contemplar en el tractat d’adhesió a la Unió Europea. Altres països d’Europa han intentat fixar condicions als estrangers, sense èxit, ja que van en contra de les llibertats comunitàries. A Suïssa també imposen condicions als estrangers. En cas de residir-hi poden comprar un pis, però hi han de viure i no poden llogar-lo.

L’especulació immobiliària és una de les causes de la problemàtica, però de ben segur que no és l’única. Amb la tendència generalitzada al creixement de la població global, augmenta la demanda de pisos en llocs on la qualitat de vida és bona i, al mateix temps, s’agreuja la problemàtica de l’habitatge per als autòctons. Sembla que les mesures per limitar la compra per part dels estrangers és una tendència que caldria contemplar a casa nostra.