El país que volem?

Dilluns passat va tenir lloc la compareixença pública del Raonador del ciutadà per tal de presentar el seu informe anual. Una compareixença realment interessant que novament abordà el problema que més preocupa la ciutadania, l’habitatge.

Amb exemples reals, ens va traslladar com, arran de les polítiques de pròrroga dels contractes de lloguer, s’utilitza la picaresca i fins i tot la força, per tal de fer fora els llogaters. I és que la pela és la pela tu, i si puc llogar el meu pis o el pis del meu client per més calés he de fer fora l’inquilí que hi ha dins.

No hi ha dret. L’habitatge és un dret fonamental, un dret que constitueix l’eix de molts altres. Les mesures de pròrrogues contractuals han estat un èxit, però només de les persones que ja tenien un lloguer. Òbviament, la dificultat és de les persones que difícilment poden accedir a un lloguer de dues habitacions a les parròquies centrals per un mínim de dos mil cinc-cents euros. El Raonador va trobar igualment encertada la creació de l’Institut de l’Habitatge, però considera que se l’ha de potenciar més i donar-li mitjans econòmics i humans, per poder agafar un rol important i necessari. Però aquest any, potser en estar a les acaballes de la legislatura, va tenir un rol més personal, i va manifestar, a preguntes dels consellers, el seu parer amb relació a les polítiques desenvolupades i les que caldria aprovar. Considera una possible solució (entre d’altres) la incentivació de les primeres residencies, polítiques més intenses, ràpides i amb més recursos, però sobretot, molta, moltíssima inversió pública. Fins i tot es va atrevir a evidenciar el país que estem avalant, amb promocions immobiliàries que no permeten llogar un pis, sinó que són fons forans d’inversió i d’especulació immobiliària. Realment és això el que volem? Que els treballadors hàgim de viure a la Seu i que els edificis estiguin en mans dels grans inversors? Jo ho tinc clar.

* Eva López, Consellera del grup indenpendent