Mai perdem l'esperança

La llegenda ens explica que Pandora, esposa d’Epimeteu, queda responsable de cuidar una caixa amb la condició de no obrir-la. La curiositat és més forta, i Pandora aixeca la tapa, de la qual surten tots els mals i les desgràcies del gènere humà, que la piquen i maltracten. Ella aconsegueix tapar-la, però ja és tard. De sobte de la caixa surt una veueta demanant que la deixi sortir després de fer-se pregar una molt bona estona. Pandora aixeca la tapa i de la caixa surt una petita figura alada que és l’Esperança, i aquesta li guareix les ferides. Des de llavors, l’esperança és l’última oportunitat de curar els nostres cops i ferides mentals, emocionals i físiques.

“L’esperança és l’última cosa que es perd”. Aquesta frase es pot fer servir com a consell o consol quan algú enfronta una situació o moment dur o angoixant i les possibilitats de millora semblen molt remotes o escasses per aixecar l’esperit de la persona afligida i recordar-li que mai no hem de pensar que tot està perdut.

L’absència d’esperança ens porta a la depressió, que no és una altra cosa que la malaltia de la tristesa. La depressió és, dit en termes col·loquials, la manca de futur. Un ho està passant malament, però el pitjor de tot plegat és que no veu llum al final del túnel. Pensa que l’amargor del present serà l’amargor del demà.

Per contra, quan l’esperança existeix ens permet lluitar sense descans esperant temps millors. Cal no oblidar que, sempre que plou, escampa, i que tot temporal amaina.

El viatge humà està inevitablement ple d’accidents i ziga-zagues. Bruno Bettelheim, eminent psicoanalista i psicòleg austríac, va escriure a Sobreviure: “El dolor, per fort que sigui, es fa més suportable si un està convençut que amb el temps es curarà. La pitjor calamitat és tolerable si un creu que passarà. L’angoixa més penosa s’alleuja tan aviat com la tranquil·litat està a l’abast de la vista”.