La crueltat d'un àudio

Encara recordo quan Lindsey Vonn va patir una caiguda durant el Supergegant de la Copa del Món que es va disputar a Soldeu El Tarter. Encara recordo que algú va gravar com l’esquiadora romania immòbil mentre plorava desconsoladament pel mal i la recordo perquè aquell vídeo es va fer viral. Era un mes de febrer del 2016 i encara avui és la primera entrada de Google si hi escrius Lindsey Vonn Andorra. Encara, després de gairebé sis anys. Recordo també que era a l’aula cridant l’atenció als alumnes perquè guardessin els mòbils, malgrat que eren prohibits. Cada dia havies de recordar-los que els havien de desar, i això continua avui dia. Cada dia has de lluitar perquè desenganxin el mòbil de les seves mans, aquest aparell que ha esdevingut com un apèndix del seu braç. Aquell dia tots estaven mirant aquell vídeo que algú havia gravat i que mostrava com l’esquiadora plorava de dolor. I vaig preguntar, quants de vosaltres feu esport? Quants de vosaltres un dia us heu fet mal? Quants de vosaltres heu plorat de dolor? Us agradaria que algú us hagués gravat quan ploràveu, quan el dolor i la ràbia us envaïa per pensar que potser us havíeu lesionat i no podríeu continuar jugant o competint? Us agradaria que us enregistressin quan esteu enrabiats o dolguts i que tothom ho veiés? Es va fer un silenci. Ningú no va demanar a la Lindsey Vonn si la podien gravar. Els qui graven els altres no són conscients que vulneren els drets d’aquella persona, el dret a la pròpia imatge. Per aquesta mateixa raó el sistema crea lleis per protegir els drets fonamentals a la intimitat i al secret de les comunicacions, per recuperar el dret a la privacitat en l’ús que es fa de les nostres dades a Internet. Perquè un cop gravada i enviada, perquè segur que s’envia, ja en perds el control. Realment creiem que la publicació d’un vídeo, d’un àudio d’una persona sense el seu consentiment beneficia d’alguna manera la societat? O només alimenten la morbositat i el safareig?