Ara comença el festival

Dilluns passat el nostre cap de Govern va anunciar la dissolució del Consell General, amb les implicacions que en deriven, com ara la data topall per presentar candidatures i la de les eleccions. Amb aquestes declaracions ara comença el vertader festival, i dilluns vinent deixarem de veure a la premsa o sentir a les converses quotidianes si tal o tal altra persona serà en una llista, si aquest càrrec electe dimitirà sent incompatible la seva presència en una candidatura amb les funcions que desenvolupa actualment, si aquest membre del partit X serà un trànsfuga del partit Y, si finalment algú se sacrificarà per representar el color taronja a la capital, etcètera. Dimarts, quan les llistes ja siguin públiques, començarà llavors la desfilada de candidats, i ens els trobarem comprant el pa a la fleca del barri o prenent un cafè en una ter­rassa, llocs on no havien posat els peus (o no havien gairebé posat) aquests darrers quatre anys. Efectivament, a partir de dilluns tocarà ser present i mostrar-se a la resta de la població, i quan arribi la fatídica data de campanya, el 19 de març, llavors els veurem més que els propis membres de la nostra família. No ens hem d’enganyar, per a la majoria de candidats (no tots, evidentment, no vull generalitzar) la precampanya i la campanya són moments que cal fer-se veure i parlar amb tothom, ja que en definitiva es tracta de ser visible, de captar possibles votants. I fora d’aquest període sovint desapareixen, ja no cuiden les formes i les relacions socials de la mateixa manera, deixen de ser propers. Un bon polític, però, hauria d’estar disponible per als seus electors fora d’aquests moments, nodrir el lligam que té amb ells i fer acte de presència no només en els actes oficials, sinó en el dia a dia, ja que la fidelització també s’ha de cuidar i mimar. I si aquest problema afecta el nostre petit país, on encara existeix certa proximitat, no em vull imaginar què passa als grans.