El fantasma de l'abstenció

Vas a fer un cafè i notes un moviment diferent, de fet, vagis on vagis, no hi ha els de sempre. Les converses tampoc no són les de sempre, ja olores que són converses d’estira-i-arronsa, de promeses i pactes. Converses que es barregen amb accents llatins dels qui han hagut de deixar casa seva buscant feina, deixant la família molt lluny, pagant, com molts de nosaltres, uns llo- guers abusius i que, com a dany col·lateral, fan que la nostra llengua minoritària acabi, de moment, encara més minoritzada. Els diaris també tenen més activitat de l’habitual, les eleccions són un cop d’adrenalina informativa, deixant enrere el que ja no és notícia. Gairebé 30.000 persones tenen opció a vot. Pregunto als joves que tinc al meu voltant, però no els veig gaire emocionats. Recordo amb nostàlgia quan vaig fer 18 anys, quan tothom et diu “ara ja pots fer el que vulguis”, encara que les circumstàncies et recorden que la vida continua igual fins que no comencis a treballar i guanyar independència econòmica. Sols et queda la il·lusió de la festa que fas amb els amics i que pots votar perquè és gratuït i et fa sentir, com diuen ara, més empoderat. Comento a uns altres joves que m’han convidat a la recollida de firmes d’un partit. No els sona el nom, em diuen, “encara no ens hi hem posat”. I potser per deformació professional, penso que a escola, a més de tot el que fem, més l’educació mediambiental, contra el bullying, contra el masclisme també, podríem fer educació política centrada en el pensament, analitzant els programes electorals, tot donant eines als joves votants per saber quina ideologia s’adiu més a la seva manera de pensar, als seus interessos, sigui quina sigui la seva opció, perquè si és raonada, pensada, serà bona, perquè serà pròpia i formarà part de la seva evolució com a persona, una persona que exerceix un dels seus drets, el dret a vot. De sobte em passa pel cap que potser a ningú no li interessa ni la diversitat de pensament ni la reflexió.