L'actualitat de Zweig

Llegeixo que, a partir d’en-guany, l’obra de Stefan Zweig serà de domini públic. A banda de la frondosa producció editorial que generarà i la indubtable qualitat com a assagista i novel·lista, hi ha qui es pot preguntar quin interès pot tenir l’obra d’un escriptor austríac del segle passat que va acabar suïcidant-se amb la seva esposa davant el convenciment que el nazisme s’entendria per tot el món. Llegeixo també que molts dels refugiats ucraïnesos que viuen temporalment a Andorra s’estan plantejant fixar la seva residència al Principat, veient que a l’horitzó del conflicte no s’hi veu cap signe de pau. La situació de la qual van fugir no té pinta d’acabar i fins i tot, si així fos, la reconstrucció d’un país que ha patit una guerra pot durar, mínim, una desena d’anys. La xifra de 500.000 refugiats que van creuar la frontera francesa fugint de la victòria del bàndol nacional ha quedat dramàticament obsoleta. Les dones, homes i nens que fugen de la guerra ja representen l’allau de refugiats més gran de la història d’Europa, 100 milions i sense comptar les víctimes ja oblidades de la guerra de Síria. I és per això que les paraules d’Stefan Zweig podrien ser les de qualsevol refugiat com ell: “cadascun de nosaltres, fins i tot el més petit i insignificant, ha vist la seva més íntima existència sacsejada per unes convulsions volcàniques que han fet tremolar la nostra terra europea; i enmig d’aquella multitud infinita, no puc atribuir-me més protagonisme que el d’haver-me trobat –com a austríac, jueu, escriptor, humanista i pacifista– precisament allà on els sismes han causat danys més devastadors”. I escolto parlant català un soldat ucraïnès que recorda els estius que passava amb una família de la Garriga per fugir dels estralls de l’accident nuclear de Txernòbil. I penso que potser d’aquí a uns anys, espero que propers, sentirem la Yaroslava explicant en català els anys que va passar, fugint de la guerra, en un petit país dels Pirineus.