Una política valenta

Poques coses odio més que veure el meu pare volent ser jove. Respecte absolut a la crisi dels 40, a la dels 50 o a la dels 55 –i a totes aquelles que vagin apareixent en els propers anys–, però compte perquè hi ha una distància enorme entre “voler ser jove” i ser-ho realment. Passa una mica el mateix amb això de la “nova política”. És un concepte que no m’ha quedat mai clar, perquè si la nova política és posar-se un micròfon de diadema i en comptes de fer un acte assegut en una cadira, fer-ho dempeus, doncs això diria que ja ho fan tots els partits.

Diria doncs que la nova política va molt més de parlar clar a la ciutadania, de fer-li propostes valentes i de definir de forma clara quines són les línies d’un projecte polític. La nova política –i més en un país de les dimensions d’Andorra– és deixar de tractar la ciutadania amb paternalisme i involucrar-la en la presa de decisions de la gestió pública. I per això cal posicionaments clars, valents i saber encaixar les crítiques que puguin arribar d’aquells sectors que sumen vots per famílies.

Ara bé, tots i cadascun d’aquests elements no es poden fer sense ideologia. Em sorprèn que, en moltes ocasions, les formacions se centren més en les formes que no pas en el contingut. El sistema democràtic no va d’escoltar, sinó que en realitat va de proposar. És doncs l’elector qui escull una opció davant les propostes ideològiques. Oferir marques blanques que busquen diluir-se en un centre absent de posicionament ideològic és un error del sistema. La ciutadania necessita, i més en un període on ens hem de passar el dia decidint a correcuita, una simplificació de les opcions. Esquerra, dreta, proteccionisme, liberalisme. És simple, però al mateix temps molt més útil. Per tant, quan parlem de “nova política” en realitat hauríem de parlar de “política valenta”, la que assumeix que pot rebre crítiques per defensar un posicionament ideològic clar.