Escenes d'hivern

Escena 1.

Li regalen una entrada a Caldea. Arriba i la recepcionista està atenent unes turistes angleses. ¿Qué necesita? Tinc aquesta invitació. La fan passar i esperar. ¿Qué pie calza? Un trenta-vuit. ¿Un 39? No! Un trenta-vuit és un treinta y ocho. Té la sensació que és en qualsevol termolúdic fora d’Andorra fins que arriba una noia que, en català, diu el seu nom perquè la segueixi. La noia li comenta que tot ha canviat molt. Que ja no es ven la marca de país. Les condicions laborals no són bones i només accepten les feines els qui no tenen una altra opció, els qui necessiten treballar perquè han vingut de molt lluny buscant feina.

Escena 2.

Primer cafè a les 8 del matí abans de començar la jornada a pistes. El dia es lleva núvol, comença a nevar i fa fresqueta. Acaba les primeres dues hores i ja estan esperant els següents. Aquesta temporada Andorra està de moda. No para de nevar. Comença a notar la humitat al cos. Entra a l’escola per demanar una capa. No n’hi ha, potser la setmana vinent. Segueix nevant i acaba la jornada ben molla, xopa. Ara entén per què els monitors de tota la vida, gats vells, avui no han pujat. Tampoc no hi ha capa per a ells. Potser la setmana vinent. Tot i que és dia festiu i cobren doble, però ells, els gats vells, saben que no és així i que acabes treballant per 8 o 9 euros l’hora.

Escena 3.

Fa petar la xerrada amb el conductor del bus. Ja fa temps que el coneix. La temporada és dura, no hi ha xofers. Molts han marxat als països veïns. Un company se n’ha anat a treballar al Mercadona. A la Seu els pisos són més barats i el sou és millor. L’empresa està desesperada. No hi ha temps ni per ensenyar als nous conductors que no coneixen Andorra i els seus carrers. L’empresa ha hagut de llogar pisos per donar-los allotjament: 300 euros per dormir en una habitació compartida amb un altre company, sort que han vingut sense la família. Cua al súper: temporers, barra de pa, pot de Solís i paquet de pasta.