Personatges (XXV)

A la mítica novel·la vuitcentista Fortunata y Jacinta, Benito Pérez Galdós ja va anunciar el que ara està sent una realitat a les nostres vides: “La inseguretat, única cosa constant entre nosaltres.”

Efectivament, acostumats a una vida sense sobresalts, des de fa ja uns anys, qualsevol dia ens llevem amb una notícia que pot trasbalsar la nostra tranquil·litat: pot ser una guerra molt a prop nostre o bé un rescat d’un banc suís (qui ho havia de dir!), seguit de crisi en bancs alemanys i americans o, per últim, un esclat social en el nostre veí del nord. Per no parlar de la inflació, anomenada l’impost dels pobres, ja que colpeja sobre els sectors de la població amb menys recursos. La conseqüència és que trontollen les borses, es torna a sentir a parlar de retirades massives de dipòsits dels bancs amb problemes, i el cost de la vida s’enfila a nivells no vistos des de fa trenta anys.

Aquesta inseguretat permanent provoca, al meu parer, una reacció d’ira popular contra els governs, que són sistemàticament assenyalats com els culpables de qualsevol situació de les esmentades. I al seu torn, fomenta l’aparició en tots els països de partits populistes que troben el terreny abonat per a les seves (preteses) solucions radicals. Els polítics dels partits tradicionals es veuen impotents per aturar aquesta deriva i penso que tampoc no se’ls pot demanar el que els exigia Winston Churchill quan deia que havien de ser “capaços de predir el que passarà demà, el mes pròxim i l’any vinent, i d’explicar després per què no ha passat”.

La conclusió és que la inseguretat social i econòmica porta al radicalisme i aquest als aldarulls que estem vivint. No cal dir que és legítim que hom pot considerar que aquesta és la millor sortida possible a l’atzucac on estem instal·lats, però no podem oblidar el que va dir el filòsof Karl Popper: “Els que prometen el paradís a la Terra mai no han portat res més que l’infern.”