Rínxols pèl-rojos

Tot just fa un mes del Dia de la dona que enguany semblava que mai l’havíem celebrat. Ara, passades les eleccions, s’atansa una altra celebració, Sant Jordi, el dia del llibre i la rosa, una bona excusa per conèixer Janet Frame i reivindicar-la com a dona i escriptora i aprofitar que la tenim a l’abast i en català gràcies a l’editorial andorrana Trotalibros, que n’ha publicat Cares enmig de l’aigua. El seu relat ens apropa al món de les malalties mentals, concretament la seva peregrinació per diferents centres psiquiàtrics on a les pacients, totes elles dones, els agradava parlar a les visites que rebien de les seves crisis nervioses “com si fos una parcel·la que haguessin comprat sense haver-s’ho proposat”. Són dones que no tenen ni veu ni vot arran de la llei aprovada el 1928 en què els malalts mentals no tenien drets, no podien votar, ni signar documents, com diu la Jane, “estàvem en llibertat condicional”, com si haguessin comès un delicte. Malgrat la duresa de les experiències que relata, la seva prosa és com un mirall d’imatges tendres i serenes, amb humor i la caricatura dels personatges que l’envolten dins i fora del sanatori i que es barregen, de tant en tant, amb l’evocació de les seves emocions extrasensorials fruit de la seva malaltia, un collage de colors i inquietuds marcat per la por a la teràpia electroconvulsiva que la deixaven sense esma. Hi va haver una època, encara que sembli inimaginable, en què la perforació del crani per introduir un punxó i empènyer el teixit cerebral es va convertir en una cura miraculosa per a pacients amb esquizofrènia o depressió greu, a causa de la qual la gran majoria quedaven amb efectes irreversibles i incapaços de comunicar-se, caminar o alimentar-se per ells mateixos. La Janet va rebre un premi literari nacional que la va salvar de la lobotomia que tenia programada i li va permetre convertir-se en una de les millors escriptores de Nova Zelanda. Només per això paga la pena llegir-la.