Les set claus
Eleccions 2023, reflexions
El 2 d’abril, Andorra, sol ser habitual, va viure una jornada electoral tranquil·la. Cal agrair a tots els candidats llur predisposició a cultivar la cosa pública i felicitar tots aquells que han estat elegits, desitjar-los que tinguin un bon encert en la tasca que ara iniciaran.
Sis opcions diferents proposaven propostes més o menys semblants —més o menys diferents—, però només una d’aquestes formacions va arribar a proposar, sola o amb aliança amb altres, candidats en l’àmbit parroquial, apareixent així, possiblement, com la sola amb implantació real a tot el territori. Possiblement és en gran part aquesta doble estratègia —negociació preelectoral i capacitat de presència a tot el territori— la que va donar la victòria; a la qual cal sumar evidentment la valoració del candidat a cap de govern.
No disposo d’elements suficients per copsar el pes que poden representar campanyes venint de frontera enllà. Crec que a Andorra, com arreu, quan aquestes són percebudes com a ingerència, provoquen sempre el resultat contrari a l’esperat en iniciar-les...
Una vegada coneguts els resultats, ha ressorgit la controvèrsia de sempre sobre la dicotomia generada pel doble sistema de votació. Amb matisos o sense.
La culpa és de la Constitució!
La culpa és de les parròquies!
De fet, la culpa és sempre de l’altre... Així no cal analitzar els propis errors!
Agradi o no: qui va guanyar les eleccions del 2 d’abril va ser el partit més votat.
Fent una ràpida projecció dels resultats considerant una única circumscripció nacional, aquests no li donarien majoria absoluta; sí, però, continuaria sent l’opció amb més possibilitats de governar.
Tanmateix, tot i la majoria absoluta aconseguida, potser seria bo que els guanyadors consideressin que més de la meitat de la població va votar altres opcions i cal governar per tot el poble.
I si hagués arribat el temps de pensar en una reforma de la llei?