Toca fer guàrdia

Allò de fer guàrdies a les portes del Govern, del Consell General o de la seu d’un partit ja no és una rutina tan habitual en el dia a dia dels periodistes. Els equips de comunicació i la tecnologia ens han permès estalviar-nos estones llargues de fer temps a la intempèrie. “Abans les guàrdies no eren així, abans es parlava”, renegaven ahir un company que feia un cafè mentre d’altres començàvem a avançar textos per a les versions digitals perquè, també gràcies a la tecnologia, ara tot va molt més ràpid. Potser a Andorra, on els polítics acostumen a despenjar el telèfon amb major facilitat, fa que no calgui fer aquestes guàrdies i encara menys en un país on la política de partits costa de fer-se un espai perquè el Govern o el Consell General acaben sent els espais on es resolen la majoria de les qüestions polítiques.

Ahir, però, la reunió dels consellers electes de Demòcrates per decidir la configuració de la Sindicatura de la propera legislatura va regalar als periodistes una d’aquelles estones d’anar fent temps per anar caçant els que anaven entrant al Prat de les Oques. Saludar, fer una aproximació per testejar el terreny i intentar robar quatre declaracions ràpides als que s’aturaven uns instants. Alguns aprofitaven el telèfon per esquivar els que volien preguntar –una cosa més que ens ha donat la tecnologia– mentre que d’altres no deien res, però ho deien tot. “Encara està tot per decidir”, asseguraven alguns just abans d’entrar. Tot per decidir fins que Marsol va arribar a la porta i va aixecar la llebre que ella anava cap al Govern. “Ho tinc molt clar”, va remarcar Marsol, que, si alguna cosa no se li pot negar, és que tot ho té molt clar. Perquè al final, si Marsol diu cap allà, amb més o menys gust, la cosa va cap allà, i si Marsol diu cap aquí... Ja saben cap a on va la cosa.

Esperem que la tecnologia no ens tregui les guàrdies als periodistes. Ara per ara, ens queda Marsol.