Problemàtica de difícil solució

Fa menys d’un mes el nostre Govern va adjudicar la compra i l’arrendament d’edificis sense ús, amb l’objectiu de poder disposar de 147 habitatges per destinar-los al parc públic d’immobles a preu assequible. Iniciativa lloable, però que no respon a la problemàtica actual, la qual requereix solucions immediates (i no en un termini de dos o tres anys, temps que requerirà segurament la rehabilitació dels edificis comprats) i en un nombre molt més elevat que els 147 pisos que es pretenen oferir. S’ha deixat enquistar el problema de l’habitatge i s’ha fomentat una especulació cada vegada més agressiva, prioritzant construccions de luxe davant de les necessitats reals de la societat andorrana. I el resultat, catastròfic per no utilitzar altres adjectius més potents, el tenim aquí, ben arrelat i de difícil solució. Fins a tal punt que la nostra problemàtica traspassa fronteres, i afecta també els nostres veïns immediats, amb una fuga de residents cap a l’Alt Urgell i la Cerdanya, i una escassetat i encariment també de l’habitatge, sigui de lloguer o de compra, en aquestes zones. No es tracta del primer article que escric sobre aquest tema, però crec que és uns dels temes en què més han fallat els nostres governants, ja que han creat el problema, l’han deixat enquistar-se i quan hi han volgut posar mà ho han fet posant pegats que no han resultat del tot efectius. I les previsions de futur no són optimistes, ja que tenim una població que no para de créixer, una demanda cada vegada més elevada tot i que l’oferta és molt reduïda, i uns preus, siguin de lloguer o de compra, cada vegada més elevats. Es tracta d’una problemàtica de difícil solució, per no dir de molt difícil solució si no hi han accions més contundents per part de les autoritats que permetin frenar de forma dràstica l’especulació actual (existeixen accions, com ara impostos sobre les plusvàlues, per exemple, però caldria valorar si aquestes han funcionat o si cal endurir-les).