I després, què farem?

Em pregunto què hi ha darrera d’un no a Europa. Es va plantejar durant la campanya quins efectes tindria una negativa a l’acord d’associació. Sense caure a fer política de la por és imprescindible que ens traslladem a l’endemà del referèndum. La primera conseqüència evident d’una victòria del no seria una convocatòria electoral, ja que un executiu que vol enviar un missatge a la Unió Europea –així ho va asseverar el cap de Govern– que no compti amb el suport de la població poca legitimitat tindria per seguir liderant un projecte transversal com aquest. A més, en un escenari més que optimista podríem plantejar que Europa assumeix el resultat i s’obre a renegociar l’acord ja pactat. Quin seria el resultat d’una nova negociació? Un canvi radical de l’acord? Les grans pors que suscita Europa –ja siguin per desconeixement o perquè el Govern no està tenint la capacitat de vendre el projecte a la població– es redueixen a la lliure de circulació de persones (en un temor que amaga un vincle perillós entre immigració i seguretat) i la capacitat de les empreses del país per competir en un mercat europeu, però en especial, a defensar el fort des de la talaia en la qual es troben ara. Pensar que aquestes pors no són ja una realitat es fa difícil. Potser no hi ha residents que decideixen marxar perquè reben millors condicions laborals? Potser no hi ha residents que ja compren per Amazon? Però més difícil encara és defensar una posició en què millor no tocar res perquè la cosa ja ens funciona ara. Per contra, les empreses del país tenen un temps d’or per fer els deures pendents. Per guanyar múscul i ser tant o més competitives que d’altres empreses dels països veïns –que ja són alhora competidors–. Ens agradi o no, l’aproximació a Europa és inevitable. Altra cosa és com ens preparem per a la seva arribada i amb quines ganes li obrim les portes. I si al final no funciona, sempre ens quedarà anar a la bombonera ara que som d’ACB.