Si jo fos ministra

Després d’una campanya electoral protagonitzada per discursos polítics de tots colors embafats pel problema de l’habitatge, aquesta setmana hem estrenat Govern i el nou cap ha centrat el seu discurs de nomenament, entre d’altres, en el problema de l’accés a la vivenda. A la persona encarregada d’intentar d’adobar la situació també li toca endreçar economia i treball, tots tres òbviament molt relacionats. Si els treballadors no tenen accés a una vivenda, els empresaris no troben treballadors que es vulguin quedar al país i l’economia andorrana se’n ressent, sobretot en els sectors de l’hostaleria i la construcció, i per tant, tots hi sortim perdent. Sabem que el problema de l’habitatge és el resultat d’una gran col·lisió entre la forta demanda, l’escassetat d’oferta i la pujada de preus que fan gairebé impossible que es pugui pagar el preu d’un lloguer, tot això agreujat per la inexistència al país d’una política de la vivenda. Però quina és la política encertada per mirar de posar remei a aquesta situació? Haurem de començar per saber què en diuen els experts i no un de sol, diversos i diferents. Estudiar detingudament la situació i encara que sembli obvi, trobar tots i cadascun dels motius de la pujada de preus. Un altre punt a estudiar són les diferents polítiques que s’apliquen o s’han aplicat en altres països amb la mateixa idiosincràsia, com se n’han sortit i en cas satisfactori, si seria aplicable a la nostra problemàtica. Per exemple, la Generalitat vol endegar una política per limitar el preu del lloguer establint un índex de referència dels preus i que es pugui penalitzar o bonificar els propietaris. Aquesta mesura, que en principi sembla prou encertada, es veu que, segons els experts, el que fa és que els propietaris retirin els pisos de lloguer del mercat i per tant, empitjora un dels altres problemes que és la manca d’oferta. S’ha d’anar amb peus de plom i saber-ne o aprendre’n molt. Se’m giraria molta feina si jo fos ministra.