Catherine Métayer

El diumenge 14 de maig passat, a l’auditori nacional, a Ordino vam poder assistir a un acte no gaire habitual a casa nostra: un reconeixement públic i multitudinari a la feina feta. Parlo de l’homenatge que més de quatre-cents antics Petits Cantors d’Adorra -presents, més de cent cinquanta dels quals- van organitzar per agrair a qui, al llarg dels darrers trenta-dos anys, no només va dirigir el Cor, sinó que va ser-ne l’ànima: una “espècie de segona mare” com molts d’ells van qualificar Catherine Métayer. L’acte va obrir-se amb un curt parlament a càrrec de Marta Deu recordant breument la trajectòria andorrana de la Catherine, els bons moments del Cor. Va continuar amb actuacions dutes a terme per antics cantors que continuen en el món musical a ritme de rock. Després d’una actuació de l’embrió del cor actual -en què encara canten algunes veus que van començar sota la direcció de la Catherine-, finalment, tot un seguit d’antics cantors, alguns dels quals volen fer de la lírica la raó de ser de la seva vida, van oferir-nos una mostra del seu saber. Uns pocs mots que l'intèrpret adreçava a l’antiga directora tancaven les actuacions; sovint, paraules trencades per l’emoció; sovint també, llàgrimes d'alegria i de reconeixement que no van deixar mai indiferent el públic.

“Gràcies. Gràcies, Catherine...”, van ser, indiscutiblement, les paraules que més van poder-se escoltar tot al llarg de la vesprada. Finalment, l’acte es va cloure amb l’escenari atapeït d’antics Petits Cantors -i en majúscules!- entonant l’himne andorrà dirigit per Metayer. La sala dempeus cantant també. Els aplaudiments van redoblar, eterns... Me’n van recordar uns altres, fa trenta anys, a Brussel·les: primera cantada del Cor fora de casa. Tenia, al costat, l’ambaixador d’Espanya:

“Aquí, els aplaudiments protocol·laris no duren ni tres minuts. En fa vint-i-tres de seguits que no han parat... i segueixen: vol dir que ha agradat molt!”