A qui li donem l'espai

Estic plenament convençut que Andorra és terra d’oportunitats. Ho dic des de l’experiència pròpia que aquesta terra –que per definició i trajectòria històrica és d’acollida– és un lloc on els que venim de fora deixem de ser-ho a la primera de canvi, per passar a ser una peça més de l’engranatge que construeix aquesta societat. Al mateix temps, entenc aquells joves que veuen difícil –o pràcticament impossible– iniciar un projecte de vida al país a llarg termini. Un fet que provoca rotació a les empreses i, en conseqüència, falta de mà d’obra. Les dificultats per accedir a un habitatge fix, és a dir, a una hipoteca, els salaris insuficients davant la inflació o la dificultat per trobar un creixement professional són elements que afavoreixen que els joves ens convertim en nòmades. No oblidin que avui en dia el mercat laboral –europeu i mundial– té més ofertes de feina que mai, alhora que som una generació que, en moltes ocasions, està sobrequalificada per la feina que fa. Per tant, si no em puc arrelar enlloc, per què no em dedico a voltar pel món?

Aquesta és una reflexió per aplicar de ple a l’aspecte personal però també, i de forma indiscutible, al laboral. De retruc, és una qüestió que ha de preocupar els governs de tot el món perquè aquesta és una problemàtica que es viu a bona part d’occident. Per aquest motiu, quan es planteja que al país ja no hi cabrem tots –un concepte que més d’una formació política reconeix amb el qual, amb matisos, també puc estar d’acord– ens hem de preguntar a qui reservem aquest espai limitat. A la mà d’obra que ens permet créixer com a país i com a societat o al capital especulatiu que, tot i ser un actiu a curt termini per la inversió que aplica, posa en risc el creixement a llarg termini. Mesures com l’enduriment del reagrupament familiar només generen una divisió social entre els d’aquí i els de fora, i aquest és un concepte que topa de ple amb el que és Andorra.