Entusiasme

L’origen de la paraula entusiasme és molt estimulant. Procedeix del grec en-theós, és a dir, en (“dins”) i theós (“déu”), una cosa així com “sentir-se posseït per un déu”. Així, quan s’experimenta entusiasme, és com si una força insuperable (poder infinit, intel·ligència superior, poder diví, etcètera) actués a través nostre, a través del nostre interior, com si estiguéssim “posseïts” per aquesta energia. Una persona que actua amb entusiasme és una persona “connectada” amb la vida i que sempre arrossega darrere seu molts altres que volen unir-se a ella.

Els grans projectes sempre requereixen molta energia, per tant només estan a l’abast dels qui s’entusiasmen amb ells i impulsen la resta de persones que tenen al seu voltant.

L’entusiasme no és una qualitat que es construeix o desenvolupa. És un estat de fe, afirmació de si mateix.

La persona entusiasta és aquella que creu en la seva capacitat de transformar les coses, creu en si mateixa, creu en els altres, creu en la força que té per transformar la mateixa realitat. Està impulsada a actuar al món, a transformar-lo, moguda per la força i la certesa en les seves accions. L’entusiasme és allò que dona una nova visió de la vida.

Entusiasme és diferent de l’optimisme. Molta gent confon l’optimisme amb l’entusiasme. Optimisme significa creure que alguna cosa favorable passarà, fins i tot anhelar que això passi, és veure el costat positiu de les coses, és una postura amable davant dels fets que passen. En canvi, l’entusiasme és acció i transformació, és la reconciliació entre un mateix i els fets, les coses.

Només hi ha una manera de ser entusiasta, actuant entusiasmadament. Si haguéssim d’esperar tenir les condicions ideals primer per després entusiasmar-nos, mai no ens entusiasmaríem per res, ja que sempre tindríem raons per no fer-ho. No són les coses que van bé allò que porta entusiasme, és l’entusiasme que ens fa fer bé les coses.